Deia Umberto Eco que “les xarxes socials li donen el dret a parlar a legions d’idiotes que abans només ho feien al bar després d’un got de vi i ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”.

Efectivament, les xarrades de barra i calamar s’han traslladat –o reproduït- a les xarxes socials. Tothom opina de tot, generalitza, sense que la veracitat d’allò exposat importe. Ara, a més, amb l’efecte multiplicador i plaenter, conscient o no, de saber-se llegit per centenars de persones, moltes desconegudes, que et posen ‘m’agrada’, et comparteixen i a les quals no cal convidar-les a cassalla.

A Facebook i a Twitter s’han eixamplat les comunitats o grups de l’estil “sin censura”, “a quien corresponda”, “Tú no eres de... si no...” o la combinació d’aquests títols. I broten com a esclatasangs, obrin sucursals a les diferents poblacions. Depenent de la grandària de la localitat coneixeràs o no a les resta de membres. S’aplica l’esquema piramidal. És a dir, alguna amistat et convida, et recomana, acceptes per quedar bé amb ella, per simple curiositat i ja eres membre de ple dret. O no, perquè hi ha implantat un curiós sistema democràtic, mitjançant el qual un o diversos administradors, creadors del grup, decideixen quins continguts i opinions dels nouvinguts són acceptables o no. I estan en el seu dret, perquè ningú t’obliga a formar-ne part, t’en pots eixir en qualsevol moment i no has de suportar un allau d’opinions, potser irrellevants, però que esperen ser llegides. Et promets que mai més, però un desig irreprimible et du a llegir un nou post i cadascuna de les observacions. I les respostes als comentaris. I si t’hi aboques a dir la teua (el morbo de la provocació i la irreverència), les notificacions al mòbil faran la resta. Fins que la teua ansietat entra en ‘bucle’ i la teranyita t’atrapa.

Cert és que molts grups o comunitats estan creats amb molt bona intenció: compartir imatges, dites i frases fetes del teu poble, inquietuds... Algunes hi perviuen amb el seu manament fundacional, que d’això ja s’encarreguen els seus administradors. D’altres, però, s’han convertit en un un pou pervers, on tothom llença opinions de tot sense cap base documental, sense fonament rigorós (que no té perquè coincidir amb el nostre parer) al seu raonament. Tan se val, perquè cadascú vol dir la seua per damunt de l’altre. No hi és, però també s’hi ensuma la fritanga en cadascuna de les generalitzacions de l’estil de “tots són igual...”, “m’han dit que...”. I, és clar, aquesta anarquia de lliurepensadors, alliçonadors, intrèpids i altres desficiosos autodidactes són el brou calent en el qual s’infiltren els trols (persones que publiquen missatges provocadors, irrellevants o fora de tema, amb la única intenció de molestar o provocar reaccions) i perfils falsos o anònims que busquen traure rèdit polític, personal o plaenter d’un malestar generalitzat.

Se n’aprofiten, sí, de la ingenuïtat i falta de capacitat crítica, de l’excasa comprensió lectora de molta gent. I que s’entenga bé, no és una qüestió d’estudis o no. Perquè no cal tindre 50 màsters per a ser capaç de llegir més enllà del titular d’una notícia, contrastar les informacions o estar alerta sobre el perill dels ‘fake news’ (producte pseudoperiodístic difós a les xarxes amb l’objectiu de desinformar, induir a l’engany, calumniar, desprestigiar...).

La ciutadania mai ha tingut un accés tan senzill, directe, immediat i plural a la informació. Els vídeos, per exemple, de les càrregues policials totalment gratuïtes i desproporcionades a joves i adolescents durant la primavera valenciana o contra gent gran, ara fa 1 any, a l’1-O, en són un exemple; Quan el poder, polític i mediàtic, va voler proporcionar-nos una versió oficial de la realitat, milions d’ulls ja en tenien una altra per contrastar els fets ocorreguts. Atenció, perquè aquesta virtut ‘lliure i plural’ de les xarxes és aprofitada també per a crear l’efecte contrari; engendrar desinformació, manipular, afavorir l’auge del populisme, la xenofòbia i al altres extremismes entre l’oponió pública. Amb pell de debat lliure i sobrecàrrega de missatges és vesteix de democràcia una nova dictadura.  Amb total i absoluta impunitat.

Combatre-ho, vetllar per la qualitat de la nostra informació  hauria de ser una obligació dels poders públics, fiscalitzant contiguts inapropiats, falsos i delictius. De la mateixa manera que es regula, per exemple, la qualitat dels aliments, els vehicles o l’accés a una oposició. Compte també, perquè la ratlla amb la censura és molt fina i les dictadures ‘oficials’ tenen molt clar que cal controlar els mitjans de comunicació i les xarxes socials. La llibertat d’expresió i d’informació són drets fonamentals que cal brindar. De la mateixa manera que cal garantir l’accés a una informació veraç i de qualitat.