Josep Maria Balbastre, natural de Ròtova però afincat a Vallada, firma el poemari Iconòstasi, que pren com a fil conductor la tradició cultural i religiosa ortodoxa de les icones bizantines. Ara bé, lluny de reduir-se a un catàleg iconogràfic d’història de l’art, el poemari pretén ultrapassar, o potser subvertir, la recepció o contemplació habituals d’aquests models iconogràfics.

Davant d’un món inhòspit i cruel hom preferiria no nàixer i romandre sa i estalvi dins l’úter matern. L’ésser humà (si no ha optat per la fugida narcisista) sempre s’ha qüestionat al llarg dels sistemes filosòfics i religiosos sobre el perquè i el com de la vida i ha donat diverses respostes a la pregunta, de vegades perverses, sovint contradictòries, sempre incompletes. Al final del recorregut que efectua el lector en este volum trobarà un pintor (escriptor, diria ell) d’icones que, martell en mà, destrueix la seua pròpia obra. I açò no per voluntat d’anorrear o negar la tradició a què pertany, sinó amb la humilitat de situar la qüestió en el lloc on honestament ha d’estar: la pregunta eternament oberta.