Si l’art es pot definir com una experiència estètica transformadora, el divendres passat vam assistir a un veritable event artístic de la mà de I. Zanety, violinista que ha tocat com a solista amb la Filharmònica de Berlín o la Filharmònica Txeca, habitual de les grans sales europees i americanes, i que toca un instrument únic, un “Guarneri del Jesú” de 1740 que pertany a una fundació americana. Parlar d’uns artistes tan comunicatius ens fa reflexionar sobre el rol del públic davant les propostes artístiques.

Artur Rubistein deia respecte del públic israelí i la seua costum de tossir durant els recitals que “arreu de tot el món quan algú esta constipat va al metge, en canvi a Tel Aviv, si algú esta constipat, va als meus concerts”. En canvi a Viena la situació es radicalment distinta, el públic és escrupolosament silenciós.

Ací, a la Safor, de vegades convé que algú ens recorde a nosaltres qui som i cóm som. Zanety a Gandia ens va comentar en una ocasió “...tocar amb este públic em fa sentir més i més gran (bigger and bigger)” i el darrer divendres, de nou, la sala es va omplir d’històries personals que Zanety-Masik  transformaven en historia col·lectiva a cada nota, a cada colp d’arc, a cada silenci.

Després d’un exigent programa amb les tres Bs (Bach, Beethoven, Brahms), Zanety-Masik van interpretar dos bises molt especials (Brahms, Schubert). De sobte una veu anònima del públic s’alçà per damunt de l’expressiu silenci que preludia el final de la peça amb un dolç i suau “Bravo Maestro” que despullava la ment d’un públic sensible, que omplia la sala de gom a gom. Este és el públic saforenc, un públic respectuós i inspirador que acaba sent part activa del concert. Un públic que transforma també els artistes.