L 'altre dia, mentre preparava la coordinació del magnífic recital poètic-musical «Veus per la Diversitat», dins els actes de la II Gandia Pride Orgull (en qualitat d'assessor del govern i membre de Saforíssims, Societat Literària) una persona em va dir: «Veges tu, quin Orgull de celebrar que són maricons!». «Efectivament, eixa és la raó per la qual cal celebrar-lo, perquè encara hi ha persones que pensen com tu!», li vaig respondre.  

Comentaris com aquest són cada vegada més minoritaris, però existeixen i adopten també les actituds més violentes, com el recent atac de neonazis a les persones que celebraven l'Orgull a Múrcia, amb una certa incomprensible i perillosa permissibilitat, sembla ser, per part dels garants de la seguretat de la ciutadania. En aquest cas la Delegació de Govern.    

A Gandia la setmana gran de l’Orgull (encara queden actes per al 28 de juny que podeu consultar a www.orgull.gandia.org) s'ha celebrat amb un destacat caràcter cultural i festívol, amb exposicions, recitals, concerts, tallers familiars, cinema, etc... No exempta de boicots, un altre tipus de violència. L’exposició fotogràfica «Gèneres», de Joss Manz ha patit pintades. Algú va apagar el generador elèctric durant l’actuació del cabaret solidari de Mantequillas de Colores a la plaça Prado... O s’ha intentat, per segon any, que a la façana de l’Ajuntament no lluiren les llums multicolors, manipulant el quadre de llums perquè no s'encenguera juntament l’enllumenat públic, tal i com estava programat.  

La lgtbifòbia social hi és present al nostre dia a dia. A poc que parem atenció, la identificarem en converses de bar, dinars familiars, d’amics, etc... Ser diferent té un preu i, en aquest cas, és més alt si se li dóna visibilitat, si es fa una discriminació positiva. Perquè, com diu el jove poeta sud-africà (21 anys), Lee Mokobe, a propòsit de la seua transsexualitat: «Ningú ens veu mai com a humans/ perquè som més fantasmes que cossos,/ perquè la gent tem que la meua expressió de gènere siga un truc/ que existeix per a ser perversa/ i atrapar-los sense el seu consentiment…». 

Em preocupa també que reviscole en sectors on l’homofòbia cultural (moral si es prefereix) hauria d'estar superada o tindre una incidència ben escassa. Parle dels centres educatius. M'ho comentaven fa poc amb preocupació amics professors. Malauradament, els estudis també alerten del creixement del masclisme a les aules. I és que eixe monstre intolerant adopta moltes cares per tal de sotmetre el diferent, el «suposadament» dèbil: «I la gent encara es pregunta per què els xics es corrompen,/ per què caminen pels passadissos de la secundària/ amb por de ser etiquetats en un instant,/ amb por al fet que els debats en classe es tornen un judici final (…)». 

Finalment, hi ha una altra Lgtbifòbia que em fa més fredat, per oculta, falsa i hipòcrita. Perquè aquesta sí que sobreviu entre nosaltres, passa desapercebuda disfressada en excuses, demagògia, etc..: «Em sembla molt bé que celebren l’Orgull, però quan el dia de l’heterosexualitat?», «Ho respecte, però gastar diners en pintar bancs és balafiar els diners...». I la més famosa de totes: «No en tinc res en contra, si jo tinc molts amics, però...». Aquesta darrera argumentació serveix per a les dones, les diferents ètnies, immigrants i altres cultures minoritàries.  
No vull acabar sense animar la gent a participar en la campanya dels Joves amb Compromís per Gandia, els quals proposen fotografiar-se amb persones estimades als bancs multicolors de la plaça Major. 

Cal penjar les imatges a Facebook amb el hashtag #besaperladiversitat, etiquetant i donant m’agrada a la pàgina del col·lectiu jove. Les dues fotografies que més «m’agrades» i/o «m’encantes» aconseguisca, guanyaran un sopar per a dues persones el pròxim dissabte 1 de juliol al restaurant Fusta. Però afanya’t, tens fins al 28 de juny per participar-hi. Sentim-nos orgullosos de ser com som i d’estimar a qui vulguem!