Quan Safor Guia em va dir que ja em tocava escriure l’article he de confessar que no tenia ben clar sobre què fer-lo. Després em van vindre al cap diversos temes com per exemple, el pacte per a les eleccions estatals de Compromís-Podemos-És el moment, o l’onada de terrorisme masclista d’aquests darrers dies, o també sobre la jornada que des dels Joves amb Compromís Safor-Valldigna organitzarem dissabte per idear la campanya jove de Compromís a les futures eleccions del 20 de desembre. Sincerament no sé a qui li puga interessar la meua opinió, però maleïdament els atemptats terroristes patits a París ho trontollaren tot.

No és plat de bon gust, haver d’escriure sobre terrorisme, religió, immigració, interessos particulars i d’estats, mitjans de comunicació, finançament terrorista, etc. Segons la meua opinió, darrere dels atemptats, hi ha una mescla de tot.

És clar que les víctimes no tenien cap culpa, però sí el seu govern, i el govern espanyol també. Per què dic açò? Doncs perquè als nostres governants els agrada jugar a la guerra com qui juga al parxís. Moc aquesta fitxa per ací, aquella altra per allà, finance a un govern perquè em molesta el del costat, subministre armes als rebels perquè enderroquen al seu dictador aliat de Rússia. Sabeu per on vaig.

Però hauríem de parar-nos a pensar qui és el més interessat en aquests temes i a qui beneficia més. Qui vol fer-nos creure que tots els musulmans són terroristes? Quan tots sabem que el terrorisme no té color de pell, ni té religió, ni té nacionalitat, ni bandera. Qui vol fer-nos creure que els refugiats són terroristes? Quan els països occidentals som els responsables d’aquestes guerres a l’Orient mitjà. Jo no sé totes les respostes, però intente que els mitjans de comunicació no em manipulen, ni em creen la meua opinió.

Que per altra banda, que poc favor fan a la societat (des)informant-nos així. Sóc d’una generació que entre cullerà i cullerà, tragàvem imatges amb xiquets amputats, nounats plorant en braços de les seues mares, etc. De ben jove ens immunitzàrem després de tantes i tantes imatges que ens podríem haver estalviat. No sé la generació dels meus pares com van viure la Guerra dels Balcans i la suma de guerres dels 80 i 90, no conec la seua immunització. Però no cal traure imatges dels cossos sense vida dins de la discoteca, o escampats a l’eixida. No cal guanyar audiència amb morbo.

Per altra banda l’opinió pública. Entenc que desdejunar, dinar i sopar amb la mateixa notícia ens sensibilitze més. Però més que un atemptat a Kenya, o que els bombardejos a Gaza, o la massacre a Síria? Serà perquè els francesos tenen el mateix color de pell que nosaltres i això ens fa pensar que tal vegada un d’ell seríem nosaltres, o que ens diguen noms, cognoms, professions, ens conten com eren les seues vides i ens mostren les seues fotos? Realment no ho entenc. Atemptats, bombardejos, execucions, morts de fam, intentant creuar la mediterrània, per terrorisme masclista, en nom de Déu, etc. Hi ha cada dia, i no per això vivim esvalotats cada dia.

I què em dieu de la resposta de França? Bombardejant ciutats i pobles plens de civils. Tots són terroristes? Danys col·laterals? Com l’hospital de metges sense fronteres bombardejat pels Estats Units? Les bombes porten a més bombes, eixa no és la solució. Que primer es paren a pensar a qui financen i a qui subministren armament i ara que ja està fet, que busquen una solució que no cause més víctimes innocents, directes o indirectes. Per acabar i parafrasejant a la Premi Nobel de la Pau 2014, Malala Yousafzai: “Envieu llibres, no armes, als països pobres”.