Podríem comentar en este Paral·lel 38 l'excessiva notorietat que ha tingut Gandia este estiu en els mitjans de comunicació nacionals en sentit negatiu (sorolls, inundacions, fallida tècnica…).
Podríem parlar de l'estiu, les seues calors i les seues discoteques amb el soroll inadmissible que estes generen confonent oci amb contaminació acústica i soroll amb la generació de treball precari.
Podríem escriure sobre la pluja, la torrencial pluja que va amargar les vacances de més d'un turista a La Safor i que va inundar nombrosos locals en la platja de Gandia, la majoria d'ells semisoterranis construïts per baix del nivell del mar gràcies a l'avarícia constructora dels promotors i la permissivitat de l'Ajuntament.

Podríem escriure sobre la falta de promoció d'activitats lúdiques en el lloc on s'unien les estreles i si estes activitats haurien de ser cofinançades per un Ajuntament intervencionista en els mercats o per tots aquells que omplen les seues caixes registradores en beneficiar-se, directa o indirectament, pel consum generat pels espectadors dels concerts.

Podríem escriure de tantes coses tan insignificants que no mereix la pena fer-ho mentre a l’altra vora del mar de la nostra Mediterrània mor gent innocent per intentar sobreviure. Per això, hem de parlar dels refugiats i de la nostra solidaritat amb ells.

La imatge del cadàver del xiquet Aylan Kurdi en una platja de Turquia realitzada per la fotògrafa Nilüfer Demir ha impactat en les ànimes dels europeus i ha despertat les nostres adormides consciències. Aylan no és el primer innocent que mor. En 2013 tres germanes de 3, 6 i 7 anys van morir en el mar fugint de la guerra en una llanxa, després de pagar 1000 euros per cap als traficants. Mai vam veure cap imatge dels seus cadàvers.

Tard i mal, Europa comença a respondre. La mort de xiquets innocents, com a tants adults, en el mateix mar on nosaltres ens banyem i els nostres fills juguen amb els seus matalassets de platja i flotadors, les seues pales i poals, han commogut molt tard a les consciències dels europeus.
Escoltar els testimoniatges de les persones que abandonen, d'un dia per a un altre i sense equipatge per a no alçar sospites, les seues llars, les seues ocupacions i als seus familiars i amics per viure és aborronador. ¿Qui de nosaltres no fugiria del terror i la guerra buscant la seguretat, la llibertat i el respecte als drets humans per als seus fills?

La societat i les administracions públiques han de reaccionar i promoure campanyes sensibilitzadores sobre la necessitat d'afavorir l'asil com a part essencial de la democràcia, el respecte a la dignitat humana i als drets humans i per a prevenir l'aparició d'actituds racistes o xenòfobes.

El Govern d'Espanya ja ha mostrat la seua disposició a col·laborar a l'hora de fer front a aquesta crisi i s'ha compromès a acollir a quants sol·licitants de protecció internacional propose la Comissió Europea, donant prova de la màxima responsabilitat i solidaritat. L'acolliment i integració dels refugiats serà una tasca de tots, ciutadans i administració, que ha de ser impulsada política i econòmicament pel Govern i la Comissió Europea. Així, el Consell de Ministres va aprovar recentment les primeres ajudes extraordinàries per import de 13 milions d'euros, a les associacions implicades en la gestió de l'ajuda als sol·licitants de protecció internacional per a adequar la nostra xarxa d'assistència a la nova situació.

Una societat solidària com la nostra ha d'implicar-se en la cerca de solucions per a les persones que estan patint aquesta tragèdia. Perquè, ¿qui no animaria als seus fills o familiars a fugir de la mort? ¿I qui i per què es pot negar a ajudar a qualsevol persona a fugir de l'horror?