Clarejava en la platja i l’escassa llum començava a il·luminar les figures de cartró pedra escampades en la fina arena. Els primers rajos solars acariciaven els cabells de l’enorme dona escapçada fent-los brillar amb llum pròpia en la foscor esvaïda que ho envoltava tot. Pas a pas fugia del budisme amb la mateixa velocitat que les tímides ones dissipaven fins a esborrar completament les meues petjades. L’aigua estava fresca, molt freda per a ser finals de juliol, tant que els dits dels peus s’arraulien en caminar. En el camí vora mar, el meu pensament fugí de la costa per culpa de les figures invasores del major espai d’esplai de la ciutat feta gran a colp d’estranys empadronaments.

Mirant-los bé, eixos ninots podrien formar part de l’escena d’alguna falla o fins i tot ser un monument faller amb un gran final purificador per a ells, sempre a un cost zero per als fallers, gràcies a la gentilesa dels concessionaris dels quiosquets. Però, cremarien bé en la nit de Sant Josep?
Sense adonar-me’n em vaig creuar amb molts matiners caminants i algun desorientat runner en direcció oposada a la meua. Açò de córrer està de moda. Vaig aprofitar la tornada a la realitat per a pujar el volum del dispositiu que com una pegellida es troba aferrat al meu braç. “I just wanna feel real love, feel the home that I live in…”, ressonava en les meues oïdes mentre les martingales falleres desapareixien com les empremtes en l’arena.

Baix una cadira de vigilància dels socorristes una jove parella s’amava sense importar-los que la llum els robara la intimitat que feia una estona la foscor els oferia. A tres pams d’ells, homes d’avançada edat colonitzaven la platja pertorbant als amants i el paisatge, en plantar parsimoniosament les seues ombrel·les el més a prop possible de la mar. És l'etern ritual, que ningú sanciona, dels que matinen en vacances per a marcar el seu territori i tenir les millors vistes a la passarel·la de cossos vora mar.

Anant xino-xano desaparegueren les monstruoses moles de finques construïdes sense respectar la zona dunar i en alguns casos fora d’ordenació urbana. A la dreta el blau del mar, a l’esquerra les muntanyes amb el poderós Montdúver plasmaven una estampa idíl·lica tal vegada el més aproximat al paradís. Un paradís amenaçat per la permissivitat dels qui mai no s’han proposat impedir la destrucció d’eixa panoràmica i ara es queixen, com a ploraneres, de la seua pròpia inacció durant anys. Semblen Boabdils orfes d’una mare que els recorde allò de “no plores com a dona pel que no vas saber defensar com a home”.

Vaig prosseguir el meu caminar, violentant la zona no tèxtil, com tots els que la invadeixen tapant el seu cos. De sobte uns lladrucs i uns crits: “Agafa Pipo, agafa el gos”, xisclava una mare a la seua filla mentre un diminut gos m’entorpí el camí a l’enredar-se amb els meus peus impedint-me arribar al Vaca. Molt educadament li diguí a la xiqueta que la platja no era lloc per a gossos. Amb una angelical veueta em contestà: “No senyor – (com que senyor?)– esta platja és per a gossos i no per a senyors sense gos”. Bocabadat, alcí el cap. Estava rodejat de banderoles publicitàries gegants. —Guau!— exclamí. Vaig creuar el riu. Adéu, paradís. Vaig pujar el volum al màxim. Jo, com, Robbie, no estava segur d’entendre.

No sé quants minuts porte contemplant com la graciosa xiqueta arrossega al seu gos en l’escena de la falla. Massa temps segur. M’endinse a la sala taral·larejant “not sure I understand. Not sure I understand. Not sure I understand…”. Resta molt per descobrir en l’Exposició del Ninot de les falles gandianes.