Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Miércoles, 4 de enero de 2017

'Desde que el alba quiso ser alba...'

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

Miguel Hernández, Poemas últimos (1939-41). 

 

El Congrés espanyol va aprovar per unanimitat el 21 de desembre passat la proposta dels companys de Compromís de declarar 2017 «Any Miguel Hernández», amb motiu del 75 aniversari de la seua mort. S’uneix a la de la Generalitat Valenciana del mes de juliol. La proposició no de llei dels diputats Ignasi Candela i Enric Bataller reivindica la necessitat de recuperar la memòria de Miguel Hernández i promoure un calendari d’activitats dedicades a difondre la figura i l’obra del poeta d’Oriola, no només com a gran rapsoda, sinó també pel seu compromís polític i social contra la desigualtat. Cal recordar que gràcies a les lletres un cabrer es va convertir en la veu de milions de persones que volien expressar-se des de la seua realitat... La iniciativa de Compromís, en col·laboració amb la Fundació Miguel Hernández, reclama també a Madrid una partida pressupostària suficient per a posar en relleu la importància del poeta i dramaturg a la literatura.


Un altre poeta universal, Pablo Neruda, ja defensava el deure de «recordar Miguel Hernández, que va desaparèixer a l’obscuritat, i recordar-lo a plena llum». Miguel Hernández va morir el 1942 de tuberculosi a la presó d’Alacant on va estar encarcerat després de la Guerra Civil pel Dictador Franco i condemnat a 30 anys de presó, «per motius polítics».


Massa records, doncs, com per no parlar-ne al primer article de l’any nou. Records i vincles, perquè els meus avis paterns eren d’Oriola. Les històries paral·leles o coetànies a Hernández que em contava el iaio Pedro, republicà que s’amagà un temps a les muntanyes amb el seu vestit vell de llibertat, cosit a pedaços de sang, humiliació, rancúnia... 
Por a ser encarcerat pels vencedors del colp d’Estat, quan no assassinat a la porta de casa davant la presència de dona i fills, com havien fet ja amb familiars i amics. Al iaio li descobriren molts anys després un xicotet embalum, de greix pensaven, que en realitat era una bala que s’havia allotjat en qualitat de refugiada sota la pell de l’esquena. 
 

I com tants altres, l’avi no volia recordar en veu alta. Potser perquè li avergonyia transmetre una herència de derrota i mort... O per por a llegar-nos una història condemnada a repetir-se? El iaio ens parlava d’una Oriola color sèpia, de records a infantesa, dels camps de l’horta murciana... De la taberna que hi muntaren els pares de Sara Montiel i on la protagonista de El último Cuplé, amb poc més de mig metre d’alçada i dues trenes ben llargues, ja era tota una «pizpireta» cantant a sobre les taules. O la vida d’un tal Miguel Hernádez, un xiquet molt pobre que no podia anar a escola, com ell, de professió cabrer i que va aprendre a llegir i a escriure «molt bé» gràcies als llibres que li deixaven els rectors... Un conte molt bonic, amb moralina inclosa, per als néts que començàvem a anar al col·legi. Res del final tràgic.


Curiosament, la meua relació amb la poesia va vindre també, a l’institut, de la mà de Miguel Hernández. Una companya de classe i jo hi vam escriure els nostres primers poemes inspirats en la vida (ara sí, tràgica) del poeta. Hi vam participar en un concurs que feien a Alacant. Ens l’imaginàvem escrivint des de la grisor d’una cel·la freda, bruta... Contemplant el raig de llum que en realitat era l’anhel de llibertat que es colava per un xicotet finestró enreixat. Li plorava a la terra de la seua infantesa... No recorde els poemes sencers de la trilogia Etérea tierra de fuego, només estrofes soltes (tenia 15 o 16 anys): 

 

Destellos de alma sin vida / coronan hoy tu posada. / Posada de sangre y de barro / que cubre tu fría mano... / Ríos de lágrimas te acompañaron / mojando tus entrañas (...) // Un zarzal  ha crecido / sobre tu madre muerta. / Lágrimas secas de antaño, / ¡quién pudiera derramarlas!

Ayer te vi, zagala mora, / deshojar tu encanto bajo la aurora. / Ya no reías, ya no cantabas mi almohada. / Desnuda eras en aguas de un amor, / el color de una rosa era tu color (...) // La pálida luz se apagaba / entrando por mi ventana. / Yo al recordarte, me enamoraba (...) Soñé que era poeta y tú, / tú mi tierra amada (...)  

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress