Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Jueves, 7 de julio de 2016

Demà toca aixecar-se

Guardar en Mis Noticias.
Noticia clasificada en: Compromís Opinión Podemos PP

Opinió, per Raül Navarro

Al meu país els corruptes són premiats, els 'patriotes espanyols' trauen només banderes de l’armari de les misèries. I més enllà de rojos i grocs, el daltonisme s’imposa front al multicolor i altres matisos de l’amor... Pluja d’idees, glossari d’indignació. Perquè és difícil seleccionar un tema sobre el qual centrar l’estat de ràbia. Sobretot, quan el malestar dels darrers mesos té tants titulars. Que potser semblen inconnexos, però tenen un comú denominador que em pertorba el folre passiu de l’ànima. I a les allargades hores de la nit no sembla haverhi antídot humà a una pandèmia que s’estén entre els pobres d’inacció i els infecta les ganes, la passió. Així, és com el darrer alè del pensament únic sembla fort, perquè no hem tingut prou cura de la fl ama. ¿En quin moment hem deixat de bufar al canvi o hem posat a càrrec del foc, novament, als del vestit i corbata?

 

Em conten que a les universitats més prestigioses d’arreu del món afl oren els estudis sobre el comportament sociològic de la població espanyola durant els darrers anys, que ha hagut d’anar fi ns a cinc vegades a la cita amb les urnes (eleccions europees, municipals, autonòmiques, dos generals...) Fins i tot en serien més en el cas dels territoris que tenen la sort concedida de la categoria 'històrica' i decideixen voluntària i autònomamentels seus ‘tempus’ d’auto-govern.

 

A l’igual que la paciència, la maduresa del poble ha estat sotmesa moltes vegades a prova i, si més no, desperta curiositat més enllà de les fronteres polítiques seguir l’evolució del comportament en aigües revoltes per casos de corrupció, retalls de drets i serveis bàsics sense precedents moderns, l’atur a xifres elevadíssimes, amb milers de desnonaments hipotecaris al dia... L’enfonsament de l’anomenat Estat del Benestar (si alguna vegada va existir) ha estat el brou de cultiu de la desafecció normalitzada cap a la política i els seus representants. Hi sorgiren dues reaccions al·lèrgiques. D’una banda la pseudo-rebel·lió social (per minoritària, que no per valenta i admirable) a les places del 15 M (i la nostra adaptació, la primavera valenciana) que va contagiar d’esperança una part de la població sota la promesa de «sí que es pot».

 

D’altra banda, el bipartidisme dóna els darrers espertenecs, per caduc i ranci. Un mirall trencat per a molts que es sosté in extremis gràcies a les proclames nacionalistes contra separatistes, pancartistes i altres «istes» des de púlpits institucionals, religiosos i els platós color sèpia de les «TDT party», que aprofi taven l’èxit d’audiència de werterns, reposicions dels fi lms clàssics del ‘moviment’ i altres serials. I el futbol. Una població agònica sortia al carrer sí, i omplia de teles roges i grogues balcons i fi nestres. Però no per a protestar, sinò per celebrar les victòries de «la roja», de la selecció espanyola (que no l’Apassionaria) al popular crit, colp al pit, de: «Yo soy, español, español, español». L’èxit depèn de l’emfatització correcta de la lletra «ñ».

 

I el vent bufà... I alçà la polseguera, que va obrir els ulls de moltes persones. I es cimentà el canvi elecció, rere elecció. Alçant governs del somriure i la il·lusió a ajuntaments i governs autonòmics, però també traient a la llum les vergonyes d’anys i planys suportant un Partit Popular, equiparat ja a una banda criminal.

 

El conreu al desert semblava haver donat fruits i era qüestió de temps que la brisa acaronara una majoria sufi cient d’escons al parlament espanyol. I d’alguna manera, moralment, es va aconseguir el 20 de desembre, en primera convocatòria. Però el mort estava molt viu i, novament, el bipartidisme va tancar fi les amb el patrocini (o manament) de l’IBEX-35.

La «suposada» falta d’acord va ser el pretext orquestrat per a una segona volta. I el ‘menimfotisme’ se n’aprofi tà de l’esquerda oberta pel desconcert, la decepció... I els uns alimentaren la por i els altres no sabérem entreveure la jugada, capfi cats a moderar els missatges per inspirar confiança, caent en el parany mediàtic i demoscòpic. Abandonant en moltes ocasions l’esperit de la pancarta. El resultat, l’esquerra al sofà i la dreta, minoritària front al descontent, aparentment revifada, tot i una malaltia crònica anomenada corrupció...

 

Però la il·lusió hi roman, si més no, somriu al rostre de la gent (algun avantatge havia de tindre el caràcter valencià). El canvi continua i està més viu, net i fresc, com mai, a moltes institucions que ja representen les persones. Hem aprés la lliçó, recollim veles si s’escau, però només per cosir els pedaços i encarar-les al vent. Que demà toca aixecar-se.

 

«En som molts més dels que ells volen i diuen».

(Cançó: T’he conegut sempre igual, Raimon, 1973).

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress