Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Miércoles, 6 de noviembre de 2013

No ens veurem al cementeri

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

El qui em coneix sap que no sóc persona de tradicions o, millor dit, de celebrar-les. M’agraden, però per alguna raó fugisc de compartir-les, almenys d’una forma pública (ara enteneu per què no m’hi vaig deixar veure el dia del meu aniversari?).

Així, la festivitat de Tots Sants no ha deixat de ser per a mi l’excusa per a un pont amb més o menys encant, depenent de la seua ubicació i capacitat per trencar la meua quotidianitat. Tampoc és cert que no vullga recordar-me’n dels meus difunts (que en això sóc també “valencià tot l’any”). Ho faig molt més sovint del que m’agradaria, per allò de fugir de les tristors i altres records que carreguen la motxilla de l’ànima.

De fet, m’alleugereix la consciència saber que els meus pares sí que visiten el Camp Sant aquest dia. Fins i tot m’entristeix perdre’m moments de retrobament familiar cada vegada més espaiats o irrepetibles amb el pas dels anys. I és que amb l’edat, com els cabells, hi escassegen també les bodes, els batejos, les comunions, etc... I augmenten les assistències als funerals. És curiós com s’hi poden arribar a barrejar, fins a confondre’s, sentiments tan contradictoris com la tristor del comiat a la persona desapareguda amb l’alegria del retrobament amb oncles, cosins i amics de la infantesa.

Com tot, la meua al·lèrgia als cementeris té un origen infantil. Seria molt agosarat si parlés de trauma, però sí de records que, ara que puc triar lliurement, m’estime més no reproduir. Per a mi la visita a aquest lloc amb la mare i l’àvia, cada 1 de Novembre era angoixant. D’alguna manera, elles seguien una mena de tradició gitana a l’hora de transmetre’ns les històries dels que ja no hi eren. La mare ens relatava, fidelment, la història dels seus avis, convenientment teatralitzada perquè esdevingués una narració poc intel·ligible per a uns xiquets als quals ja els costava comprendre que la mare un dia també tingués iaios! I ens feia acompanyar-la en ruta al lloc on hi eren dipositades les seues restes. Un ritual que es repetiria cada any.

A més, a l’època en què ja no hi vivíem al poble, l’àvia ens posava al dia del cens d’amics i familiars ‘caiguts’ durant els darrers 365 dies. Només la mare escoltava amb atenció i interès i s’hi mostrava ara sorpresa, ara trista. Jo mirava al meu voltant i no entenia que aquelles persones amb mirades tan vives que ens observaven enllà del vidre, embolcallades de marbre, lletres daurades, gerros i flors de plàstic, foren les mateixes que havien causat baixat al recompte de l’Esperanza. M’hi semblaven tan vives! És aquesta la imatge de la mort? I aquell xiquet en blanc i negre que parlava per telèfon? Tindria l’edat del pare, segons em van dir. Del pare? Però sí és molt menut?
 
L’altre dia hi pensava mentre escoltava un reportatge a la ràdio sobre la proliferació d’un nou corrent turístic, amb molts seguidors, a les grans ciutats històriques i als pobles rurals de l’interior: El turisme necrològic (?!). Persones que troben, com a principals atractius, els cementiris i els seus mausoleus. Visiten les cases dels morts, hi fan fotos per a endur-se-les com a record i penjar-les orgulloses als seus blogs. Molts ajuntaments ja han habilitat la figura del guia que acompanya fins a les tombes més interessants i curioses, per l’estil arquitectònic o pel que representen, alhora que narra anècdotes i històries dels seus habitants més il·lustres o peculiars.

Llocs turístics, de retrobament, de culte, de dol... Hi també qui diu que els cementeris permeten a la gent pensar la mort des d’una distància còmoda.

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress