Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Jueves, 20 de junio de 2013

Sens lo desig de cosa deshonesta

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

El mes de novembre passat vaig participar amb un relat curt al volum Ploma i Espasa, de la col·lecció "Homenatge a la Paraula". Es tracta d'un original tribut a Ausiàs March, elaborat amb textos d'autores i autors de la societat literària Saforíssims, amb motiu de la Setmana Literària de Gandia 2012. No cal dir la il·lusió, l'orgull, el repte, el vertigen i la por que m'ha suposat publicar per primera vegada i amb l'enorme nivell dels companys de viatge. Doncs bé, segons em conten, el llibre ha tingut èxit i ressò més enllà de les fronteres polítiques del País Valencià. Ara, m'agradaria compartir-lo amb totes i tots vosaltes:

"Els malucs, crescuts, us guien com dos fars, veieu els estremiments que degoten des del cim melic i cel. Llavors tresqueu el frondós congost que us enfonsa dins meu... Cec de desig us deixeu portar ben fosc, busqueu a la mel de la meua servitud el plaer de ser possessió. I jo que us nugue pel mateix cordó amb què em pariren vostra...

I seguisc fent el que sé que desitgeu que us faça... Que us taste sencer, amb la boca plena de vós. Amb gust d’ametlla amarga llepe el sexe dur que no voleu que deixe de grapejar... Aquest i no altres és l'únic déu!, em diguéreu. Així m'ensenyàreu a idolatrar-lo: Déu meu! Com el desitge! Les tremolors donen forma al vostre ventre i olor al cos, mentre jo vull beure'm la vostra vida fins a embriagar-me la gola.

De sobte, voleu que pare, us han traït l'angoixa dels vostres ulls. No podeu més i teniu por que una matinadora derrota, al cau d’una impura, puga desposseir-vos d’honors i privilegis reservats per a altres verds. On són ara, senyor, l’espasa i la ploma, la sang i l’anhel de les vostres dames? El senyoriu a punt d’enfonsar-se i no teniu paraula eterna per evitar-ho... No heu de patir, seré jo la que fingeix que m'ofegue: Deixeu-me que recupere l'alè, que no tinc forces per suportar els envits forts i virils de tan noble cos.

Al recés, un descuit d’ingenuïtat em porta a cercar qualsevol rastre de l’amat. M’aventure a acaronar-vos els llargs cabells, clars com la llum de la teua raça. Finalment, només seran perfilats per aquestes agosarades mans. No trobe, però, la vostra boca. Els vostres llavis, marbres, no gusten el bord raïm que us servisc. Tan amarg és, senyor, aquest vi? Tan pobra, la terra del meu ventre?
Recuperada, voleu més de mi... Així que m'ordeneu a quatre potes. I jo em bellugue fins que reconec la presència d’un cavall negre, nascuda sota la famolenca claror d'una espelma, testimoni de les vostres envestides. Els meus pits, dos penjolls sotmesos al bravatejar de les fibroses carns. El que sent ho ignoreu, perquè he après a gaudir en silenci el plaer dels pocs encerts i a callar-me el dolor de cadascun dels vostres maldestres moviments.

Cavalqueu cavaller i, en arribar al cim, em maleïu en la llengua del vostre poble.Silenci. Tanques els ulls, mentre a poc a poc et desfàs d’aquesta pell de pruna, tot just quan ja eres meu. Mira'm, amor, que vull descobrir on et nasqueren les primaveres. Deixa'm tastar-te la mel dels teus canyars, beure'm l’aigua dels planys i les pluges... Porta'm on bull la mar veles i vents. Plora’m per les teues dames i castiga en mi el pecat del nostre sexe...

T’alces i te’n vas. Abans, però, pren-los, amor, els llavis que són teus... O deixa'ls que et canten i no hauràs de fugir la mirada quan marxes sense acomiadar-te del teu gos. No em veieu, senyor? Jo, jo sóc aquesta que només tu escrius com em dic".

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress