Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Jueves, 7 de febrero de 2013

L'habitació 220

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

"Oiga mozo, ¿y no sería más fácil que en lugar de intentar meter mi baúl en el camarote, metiera mi camarote dentro del baúl?" (Groucho Marx. Una Noche en la Ópera - 1935)

Per què protesten, perquè els baixen el sou? Ja em conformaria jo que em donaren els 300 euros que els han llevat a ells, que a casa estem tots a l’atur i acabaran llevant-nos la casa si no podem pagar la hipoteca... –deia una dona a una altra en una habitació qualsevol, d’un hospital qualsevol, però públic.

Un espai d’uns 20 metres quadrats per a un bany, tres llits, un armari de dues portes i només dues modernes i còmodes butaques de sky blaves, un tamboret (que generosament mostrava el material del seu interior) i tres kits complets de material hospitalari de primera necessitat. Ah! I una peça de metre i escaig d’alumini (del bo!) que algun anterior llogater s’havia oblidat baix d’un llit, ja que, segons un simpàtic infermer, això no és nostre, si em coneixeré jo els materials de les nostres habitacions! Així doncs, en aquesta ampla cabina convivien tres malalts amb els seus respectius acompanyants i el seu percentatge estadístic de visitants.

La pacient més madura seria donada d’alta. De fet, ja no portava l’elegant uniforme blau cel que deixa veure el codi de barres, al revers del cos humà. Es mirava de manera reiterada i impacient el rellotge, passant llista a les seues pertinences (unes sabates d’estar per casa, un batí, una borsa de condícia, roba interior...) cada cinc minuts. Això sí, sense perdre de vista la porta. Feia 60 minuts que feia una hora que li havien dit que li portarien la carta d’alliberament després d’una setmana de convalescència.

El segon hoste era una adolescent que va sobresaltar son pare quan el cridà de manera angoixant per alertar-lo que estava a punt d’esgotar-se-li la bateria del mòbil. Jeia en una posició anatòmicament impossible, amb el cap tort, en direcció contrària al cos i el braç en alt. Només s’hi va deixar veure el rostre quan realitzà un lleuger moviment del coll per llençar en cascada sobre els peus del progenitor (i algun que altre present a la sala) un líquid groc espès i pudent. La seua mà, però, en un exercici d’autonomia, es mantingué al marge en tot moment i va seguir escrivint a un amiga recentment incorporada a un nou grup del WhatsApp (creat per a l’ocasió amb el suggeridor títol: Tías, me han ingresado!).

El tercer malalt no deia res, resignat al seu llit sense coixí, ancorat entre l’armari i una finestra amb vistes a barrots, l’únic espai encara habitable a l’estança. Una jove esperava des de la nit anterior que li donaren quiròfan per a ser operada amb urgència (?!) i li llevaren el terrible dolor que li atacava el ventre des de feia mesos i, de pas, l’enorme borsa carregada de punxegudes pedres en que s’havia convertit la vesícula. A la quarta o cinquena visita li havien diagnosticat el seu mal.

I mentre bullia el WhatsApp, el diligent pare s’hi acurava a netejar les restes de l’abocament incontrolat, la futura expacient s’alertava a cada soroll que provenia des de l’exterior de la porta, la jove dibuixava les seues pors a la paret metàl·lica d’un armari, l’infermer especulava sobre l’origen de la seua troballa i les dues dones decidien suspendre de treball i sou al personal mèdic que protestava amb xiulets i megàfons a les portes del centre...

Mentre tot això ocorria, a l’interior d’un vell televisor (de pagament) un periodista mileurista deia no sé què d’un extresorer del PP que té vint-i-dos milions d’euros a Suïssa i que alguns polítics del seu partit cobraven sobresous en negre...

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress