Aviso sobre el Uso de cookies: Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar la experiencia del lector y ofrecer contenidos de interés. Si continúa navegando entendemos que usted acepta nuestra política de cookies. Ver nuestra Política de Privacidad y Cookies
Raül Navarro
Jueves, 13 de septiembre de 2012

Estiu fatal

Guardar en Mis Noticias.

Opinió, per Raül Navarro.

Estiu fatal, amb aquestes dos paraules tractava de resumir-me una amic l'altre dia com havia passat les vacances... Val que són dos mots d'allò més casolans, però els vaig trobar tan apropiats i ben parits per definir el seu estat d’ànim. I tu? –Em preguntà. I la veritat és que no vaig saber què respondre-li.

Més tard, a la intimitat dels meus pensaments, vaig fer-me el mateix interrogatori, ara ja en confiança. I vaig recordar la cançó de Christina Rosenvige: "A una primavera en calma siempre le sucederá un verano fatal... Quién podría imaginar lo que nos iba a deparar un verano fatal...". Al pèl. Perquè ja podia començar a traure el cap, a presumir de guanyadora l'acceptació que sempre trobava un forat des d'on escapolir-se, ferida a l'orgull, la derrota. És el que té anar pegant-se els pedaços amb restes d'amor propi i altres queviures... Substàncies que, per cert, el meu cos ha aprés a generar de forma natural, sense haver de tirar mà de la soferta farmaciola. Que tens ganes de plorar i no pots, per a què estan les alegries i els patiments aliens? Que notes que t'ofegues? Traus el nas fóra de l'aigua...

Així, convalescent encara, m'aclamava a l’estiu i als seus rajos sanadors de desànims. Però les vacances, tan anhelades, algú s'encarregà de servir-me-les caducades i amb regust amarg. No en va, seria la primera vegada que després del mes de descans no hauria de tornar a la feina, perquè aquesta ja no hi era. L'alcalde decidia que els darrers treballadors que li restaven a l'oposició també érem prescindibles en temps de crisi. Els seus, més guapos, sabuts i valents se'ls reservava, que algú havia de governar el vaixell en mig la tempesta...

Espantat? No. Decebut, llavors? Tampoc. M'ho esperava, perquè havia rebut amenaces si continuàvem denunciant... Em sentia indignat, impotent, trist... No per perdre la feina, sinò perquè a colp de puny algú ens mutilava la democràcia, el dret a la llibertat d'expressió, la veu d'una part de la ciutadania... Sortosament, les mostres de condol, públiques i clandestines, ompliren com mai amb comentaris el mur del meu Facebook.

I així, a pit obert, encetava jo les vacances de l'agost. La darrera carta queia i s'emportava amb ella, d'una peça, la resta de la baralla. Els primers dies dugueren llargues nits que enllaçaven directament amb vesprades, ara desficioses, ara neguitoses... Al telèfon li negava el dret a la trucada i ell m'aguaitava en silenci, sense resposta...

Però l’estiu fatal encara ha tingut temps de compensar-me amb situacions inesperades que m'han omplert de nous vents aquestes engroguides veles...

Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca


('Jura', de Konstantinos P. Kavafis. Versió catalana per Carles Riba).

2017© Media Serviocio Safor S.L - Paseo Germanías 3-1-1 46702 Gandía (España) - Tel. 96 296 62 09
Powered by FolioePress